Las lengas romanas las mai parlaias dins lo monde son, per òrdre descreissent: l’espanhòl (490 milions de locutors natius), lo portugués (288), lo francés (75), l’italian (64), lo romanés (25) e lo catalan (11). La màger part de las autras, que venon après son menaçaias d’extincion.

Es ben d’o recordar, mas pròva que la dralha catalana mentala, sociala e politica salva l’avenidor de la lenga catalana. Lo catalan es una lenga que còmpta.

Lo paragraf siguent de la pagina fr.wikipedia.org/wiki/Langues_romanes es clar. Reviraia facha per testar revirada.eu.

“lo catalan es un cas particular, puèi qu’es pas la lenga principala d’un Estat-nacion (l’es solament en Andòrra), mas a pasmens estat capable de sostenir la concurréncia de l’espanhòl, e quitament de ganhar de locutors, malgrat qu’aqueste siá non solament la lenga de l’Estat mas tanben l’una de las mai importantas del mond. En fach, lo catalan es la sola lenga minoritària d’Euròpa dont la subrevida a long tèrme es pas probablament[55] pas en dangièr. Al contra de la màger part de las lengas minoritàrias, lo catalan es pas demorat ligat a la cultura tradicionala rurala. D’efièch, la societat catalana es estada, dempuèi l’Edat Mejana e fins a nòstres jorns, mai dinamica e orientada cap a Euròpa e la modernitat que la de Castelha, e donc que la de l’Estat dominant. D’autra part, una cultura de naut nivèl, malgrat d’aver abandonat generalament lo catalan al sègle XVII, s’es pas interrompuda e a pogut tornar la lenga del país cap a la fin del sègle XIX. En mai, es estada totjorn doblada d’una cultura populara (musica, teatre, vaudevila, literatura de consomacion o practica, premsa) viva, qu’a seguit l’evolucion dels tempses e s’es totjorn producha en catalan. En consequéncia, una consciéncia “nacionala” a subreviscut a l’union dels reialmes, acompanhada del sentiment que la lenga es una partida fondamentala de l’identitat dels catalans[56],[55]. Aquò a permés al catalan de resistir d’una part als periòdes de repression e als importants fluxes immigratoires qu’an agut luòc tot lo long de l’istòria, e d’autra part als procediments assimilationnistes que son en via de far desaparéisser la màger part de las lengas minoritàrias, quitament quand an un fòrt sosten governamental (per exemple l’irlandés).

La rèsta de las lengas romanicas, amb mens de locutors, subsistisson principalament pels rapòrts informals. Istoricament, los governaments an percebut (quitament percebon encara) la diversitat lingüistica coma un obstacle al nivèl economic, administratiu o militar, atal coma una font potenciala de movements separatistas; se son donc generalament esforçats de los combatre, mejançant la promocion de la lenga oficiala, de las restriccions pertocant lor utilizacion dins los mèdias, lor caracterizacion coma dialèctes o pateses (mots venguts pejoratius), o la quita persecucion. En fach, s’agís mai pròpriament de lengas minorizadas que de lengas minoritàrias. En consequéncia, totas aquelas lengas son consideradas per l’Atlàs UNESCO de las lengas en dangièr[57] coma menaçadas a divèrses gras anant de “vulnerable” (per exemple lo sicilian o lo basc) a “seriosament en dangièr” (p.ex. totas aquelas parladas en França levat lo basc e lo catalan).”

Agachatz lo paragraf sonat: “Diffusion mondiale des langues romanes” per completar l’òrdre d’importància de las lengas siguentas.