Totes es lengües cerquen eth sòn document mès antic, eth prumèr; es catalans e es occitans, e naturaument es aranesi, tanben la cerquen. Diden que s’era lengua ei mès antica ei mès legitima, damb es ans presente un sagèth de qualitat.

Se cerque eth moment dera sua fondacion, coma se i auesse ua accion que podesse determinar qu’ath delà d’aqueth document era existéncia dera lengua ei ua realitat. Però es causes non son atau. Eth latin que deishèren es romans patic transformacions lentes pes influéncies des lengües locaus, pera arribada de naues lengües, pera creativitat espontanèa pròpia dera epòca… talament que’n quedèc un latin desordenat, damb barbarismes, degradat, que s’a qualificat de “corrupte”, ath qu’en bèth moment se li dèc eth nòm de “lingua romana rustica”. Ère ua lengua desordenada però damb ua extension considerabla que hège plantejar as governants e ara Glèisa era sua formalizacion e eth sòn emplec entà arribar as ciutadans, se volien que les comprenessen. I an fòrça teories sus coma ère aguesta lengua però tot son conjetures diuèrses que sonque pòden amparar-se enes documents escrits dera epòca, però que tanben plantegen era reflexion de s’aguesti documents recuelhien era lengua orau deth moment o i auie ua distància considerabla. Entre era lengua des trobadors e era lengua parlada peth pòble e era que s’emplegaue enes tèxtes en pròsa, era diferéncia ère importanta.

Acostumi a díder, enes mies disertacions, que i auec un moment en qu’eth catalan e er occitan èren era madeisha lengua, e tostemp apareish quauquarrés, bèth racionalista, que me contradís e qu’argumente que tostemp an estat lengües diferentes. Non contèsti jamès, serie era discussion de non acabar e plia de suposicions. August Rafanell qu’a estudiat era istòria dera lengua occitana ditz que i a auut entre eth catalan e er occitan, un “suau procés de separació, dominat primer per un silenci espès; després consagrat pel ple divorci dels dos projectes culturals i politic [de finaus deth XIX]” (Francesc Feliu Universitat de Girona Els discursos fundacionals sobre el català  (2020)),

Era Cançon de Santa Fe (1074-1076) a consideracions d’èster eth prumèr tèxte catalan, però tanben vò èster eth prumèr tèxte occitan; servís as uns e as auti. Es Homilies d’Organyà e es Homilies de Tortosa, de finaus deth sègle XII, son considerats coma catalan, eth prumèr, e occitan, eth segon, però compartissen ua part considerabla de tèxte.

Determinar des de quan emplegam er occitan, o er aranés, ei un problèma sense solucion. Non se pòt mercar ua data ena que se hè eth pas, ei un procès… es prumèrs tèxtes corromputs deth latin dificilament pòden èster classats en catalan o en occitan, son ua vulgarisacion. Son enes inicis, però encara non son.

Es Juraments d’Estrasborg (an 842), segontes uns son eth prumèr tèxte catalan, e segontes d’auti eth prumèr occitan. Veigam un bocinet: “Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, dist di in avant…” qu’en occitan aranés harie “Per amor de Dieu e peth pòble cristian e nòste comun sauvament, d’aguest dia endeuant…”. Tantes dificultats i a, pes expèrts, en identificar eth tèxte coma catalan, que coma occitan. Claude Fauche, a finaus deth XVI, ja diguie qu’es Juraments d’Estrasburg èren en ua lengua romana, que podie èster catalan o occitan.

Es estudis condicionen qu’un document antic o un aute age era consideracion d’èster escrit ena nòsta lengua, però, aguesta determinacion ei tostemp cargada de sentiment, de conviccion nacionau, de defensa identitària que condicione era determinacion finau. Diguem: “Se s’i semble ei nòste”.

E entath cas der aranés, hè quauqui ans auíem dit qu’eth prumèr document aranés conservat ère un “Acòrd entre es vesins d’Unha” der an 1278 a on se diguie: “Coneguda causa sia als presents e als esdevenidors que’ls pros homes de Unya e tots lors parsones han feita abiença e composicio entre la cors e totas los pertinencias…”. En diguíem qu’ère aranés (per èster localizat ena Val d’Aran), però auríem podut díder qu’ère catalan.

Ath cap d’uns entà anar a cercar eth prumèr document escrit en aguesta varianta podérem recórrer ath Vademecum Aranense (1999) compilat per Jèp de Montoya, que hè un recorrut ordenat pera Val d’Aran a trauès dera sua lengua. Afirmauem, alavetz, qu’eth prumèr document qu’apareish en Vademecum ei eth prumèr document en occitan dera Val d’Aran. Se tracte deth trobador Amanieu de Labroquèra (a 30 km dera Val d’Aran), de finaus deth sègle XII (1160?). Eth document que mos apòrte ditz “Quan reverdejon li conderc/ E la lauzeta puej’ al mont,/E li auzelet, dui e dui,/En lur lati, segon ques es/Fan retendir la calmeilla/pel fin joi qu’ins en lor s’es mes”. Grana distància damb era nòsta actuau lengua, però de ben segur un bèth precedent que recuelh aqueth vielh concèpte trobadorenc deth “joi”, ena darrèra frasa qu’ara dideríem “...peth gòi que se li a metut laguens”. Eth prumèr tèxte... peth nòste gòi!