“An es aranesi  eth piech francés e lèu lèu totes es sues formes”(1584-Tiburcio Spanochi) [Tienen los araneses el pecho francés y casi todo su trato]. Aguesta ei segurament era prumèra referéncia etnolingüistica (la podem considerar atau) d’Aran. Era interpretacion cau entener-la en qu’es comportaments e es actituds des aranesi èren parelhs ara que i auie der aute costat. Però ath delà dera frontèra es costums non èren franceses; èren gascones. En sigueren enquia ben entrat eth sègle XX. Er Estat ère de mèrca francesa, però era vida ère gascona.

Era imatge dera lengua d’Aran a trauès des ans a estat cambianta. Entà avalorar-la profiti dera intervencion hèta per Claudi Aventin en XIau. Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans ara hè 10 ans, a on “sage de desnidar toti es viatgèrs que cauciguèren tèrra aranesa … e escriueren un arrepòrt sus era vida vidanta e era lengua des aranesi”. Deth sòn trabalh n’extraiguem quauqu’un des passatges qu’ajudèren a crear ua imatge dera lengua deth país. Non ère pas tostemp positiva. Molti des visitants dera Val d’Aran, ath long dera istòria e encara aué en dia, non hèn cap de referéncia ara existéncia d’ua lengua pròpia. Ei plan per açò que cau destacar es explics des que l’an dat.

Eth visitador reiau Zamora explicaue qu’era lengua gascona ei “la que más se usaba en dicho valle; aunque ahora se halla muy misturada con la catalana” (1789). Era lengua catalana, mès potenta, ère ua referéncia. Zamora vé era distància der aranés envèrs eth francés e eth castelhan e interprète es similituds entre eth catalan e er aranés; cre qu’eth catalan exercie ua captacion dera lengua d’Aran. Zamora auie ua trajectòria intellectuau castelhana e era estructura molt semblanta der occitan (aranés) e deth catalan simplifiquèc era sua idea d’un grau d’influéncia deth catalan sus er aranés superior ara realitat. Cornide Saavedra en 1794 tanben recuelh aguesta semblança “la lengua vulgar del valle de Aran es una mezcla de gascón y catalan”; però ei mès explicit, reconeish ua personalitat: “muchas palabras de la lengua usada hasta el dia por los habitantes del vall [sic] de Aran, que encerrados en estos montes, han conservado muchas voces de la lengua primitiva de sus antepasados, que por ellos parece haber sido la vascongada… [y] no haberse dejado llevar por la suavidad de la lemosina, que es la usada entre los pueblos que la rodean”

Destacant era peculiaritat en 1838 Lichnowsky escriuie: “El privilegiado valle de Aran…, propiamente no pertenece a España… ni siquiera la lengua; hablan un dialecto del latin que sólo se usa en este valle”.

En sègle XIX es descripcions non son tostemp adequades. En 1873 Jordá escriuie que “Los habitantes de este país, hablan habitualmente el aranés, que es un dialecto parecido al patois dejenerado” o Taripé en 1879: “… le peuple parle un langage composé du patois du midi de la France e de quelque mots catalans…”. Sanpere y Miquel (1886): “… es el gascón quien ha desnaturalizado el catalán de los araneses… [los araneses] no hablan el aranés sino entre ellos, pues les da vergüenza hacerlo por creer que su lengua es un chapurreo que sòlo se presta a ridiculizarles”.

Juan Aviles (1893): “[en el Valle de Aran hablan] un dialecto especial mezcla de catalan y gascón, difícil de entender aun por los habitantes de las regiones limítrofes, no tanto por la variación de palabras y los giros, como por el acento original y especialísimo que imprime a la dicción…”

Eth sègle XX serà eth dera dignificacion, eth deth reconeishement dera lengua pròpia des aranesi. Ei era epòca deth renaishement literari damb era aparicion d’autors coma Sandaran, Arrú, Condó…

Juli Soler en 1906: “...en sa conversa familiar amb sos paisans manté aquesta ab la parla propia del país, que presenta diferències molt marcades amb el català, si be no deixa de veure-s sa mateixa procedencia, formant abdós part de la gran familia provençal… a d’incloure-s en el dialecte -gascó- que’s parla en l’antic comtat de Comminges”. En 1910 Belloc destaque “le parler aranais se rattache directement au dialecte gascon, un des plus intéressants de la langue d’Oc […] on peut considerer l’aranais comme appartenant au sousdialecte gascon montagnard […] malgré plusiers siècles d’occupation étrangère, les indigènes ont su conserver leur dialecte originel, c’est a dire le parler gascon”. Aguesta artificiosa e inadequada descripcion de subdialècte acompanharà tostemp ar aranés enes trabalhs des dialectòlegs.

August Rafanell (2006) apòrte: “Joan Coromines… conclou… l’aranès hauria de ser tingut per un “dialecto provenzal entregado a si mismo sin la poderosa influencia procedente del norte que perturbó la evolución de los demás” (Juan Corominas-Tesis Doctoral-1931). Arrecerat davant les llaus de la francesització, aïllat de la hispanització, l’aranès fóra com la quintaessència del “provenzal”, de l’occità històric”.