Opinion
En abrieu cada goterèr un rieu
Hè uns ans me calec encaishar era critica mès desagradabla qu’è recebut ara mia passion pera lengua. Era mia tia, era germana de papa, damb 90 ans me diguec: “tu e [un aute que non diderè qui ei] auetz aucit er aranés”. Ac diguie des d’ua posicion de dolor. Li demanè se perqué e entre d’autes causes me responec qu’er aranés qu’ara s’utilize non ei comprensible, que non comprenie causes que se diden, que s’a creat ua fractura e me metie coma exemple que “jamès s’a dit [arriu], tostemp auem dit [rieu]”. Entre es dues formes i a ua distància considerabla, e certament, jo tanben rebrembi que de joen diguia [rieu]. Era normativizacion dera lengua d’Aran, era sua entrada ena escòla… exercic procèssi de transformacion dera lengua e bèri uns sigueren importants. Açò passe en totes es lengües e a viatges d’ua forma mès prononciada. Er emplec der “ar-” protetic en començament dera paraula qu’en aranés e en d’autes lengües romaniques ei fòrça corrent, ei present en Baish Aran. Era observacion dera mia tia se complementaue damb era argumentacion de qu’auiem perdut eth triftong “ieu” en fòrça d’autes paraules coma “estieu-ostieu”, “hieu”, “aquieu”, “acieu”, “adieu”, “Dieu” … que son paraules de fòrça emplec e qu’en transformar-les, en eliminar eth triftong, en cambiar “ieu” per “iu”, era paraula ei certament diferenta, e mès ena lengua orau. Era implementacion dera lengua escrita ajudaue de manèra decisiva a hèr un cambi ena lengua orau que convertie era forma caracteristica de parlar en quauquarren de diferent.
Aguesta forma “iu” ei segontes Coromines, Winkelmann, e d’auti estudiosi, pròpia de Bausen e Canejan. Se recuelh en Atlas linguistique de la France e en Atles linguistique et ethnographique de la Gascogne coma forma existenta en Comenge e enes Nauti Pirenèus. Donques, ei absolutament racionau, en Aran, era preséncia dera forma “arriu”, però non ei adequat qu’age desplaçat as autes formes viues/vieues (tanben aguesta paraula patic era transformacion) qu’identificauen a fòrça mès parlants, qu’èren majoritàries. Ath cant deth minoritari “arriu” i podie auer un lòc entath “rieu” e non auer creat aqueri posicionaments excludents.
Ditz Coromines que trobèc “abrieu en una vintea de pòbles” e Winkelman insistís en que “adieu” e “aquieu” son majoritaris (“adiu”, “aquiu”, “arriu” se limiten a Bausen e Canejan).
Coromines matise: “i+u” dona ieu normalment en aranès: acieu, estieu, blanieu, abrieu, hieu, vieu, tardieu, amosieu; també en els femenins: salieua, vieua, vassieua, anieua…” Enes pòbles de Bausen e Canejan eth primitiu ieu, recule a iu. E mos comente qu’era forma damb triftong a deishat mèrques ena toponimia coma eth bòsc de “Era Pieusa” e eth “Montpieus” (trobat en un document de 1313) qu’era normativizacion convertic en “Piusa” e “Montpius” per coeréncia damb era postura generau d’eliminacion deth triftong. Domatge tot aguest procés transformador: ara arrés ditz [Pieusa] ne [Montpieus]!
Un viatge consolidada era normativizacion, es formes en “ieu” son en recession, ena Val d’Aran, e en 40 ans an lèu desapareishut: per tot se hè “arriu” e en bèth lòc es persones de mès edat edat mantien “rieu”. Per tota era Val d’Aran diguien “adieu”, però Benosa ena Cançon dera Oelhèra ditz “Adiu, oelhèra mia”
Respècte des adverbis pronominals de lòc, Coromines sonque recuelh coma formes viues “aquieu” e “acieu”; era pèrta deth triftòng (aciu-aquiu) ère limitat segontes Coromines a Bausen e Canejan. Ena rèsta eth triftong ère dominant. Era normativisacion convertic un emplec molt limitat en norma.
E segontes Rohlfs en Le Gascon. Études de philologie pyrénéenne (1977) “aquieu” e “acieu” son es formes mès estenudes en gascon ath long des vals deth Pirenèu, deth Coserans enquiar Atlantic.
Era normativizacion possèc era implantacion d’ues formes que non èren majoritàries e aquerò contribuïc a que parlants dera lengua deth territòri se sentessen estranhs en sòn pròpi parlar. Ara es formes sense triftong an desplaçat as originàries.
Rebrembi era conviccion damb que Vicent Simó, enes bones traduccions literàries que hec ar occitan-aranés insistie ena mantenença de “acieu” e “aquieu” coma formes pròpies deth territòri. Des des estructures de publicacion tostemp se li corregiren e substituïren per “aciu” e “aquiu”. Dilhèu siguec ua error!
Serie bon d’emplegar de nau es formes damb “ieu” ath cant des autes; e non veigui problèma en emplegar es formes damb “ar-” ath cant des formes sense aguesta protesis. Era Acadèmia aranesa dera lengua occitana poderie plantejar-se d’ahíger aguestes formes, mès antiques, però marginades enes darrèrs tempsi, laguens des documents normatius. Non i a contrarietat, ne perilh entara lengua, en acceptar coma bones es formes “riu-arriu-rieu”, “aquiu-aquieu”, “aciu-acieu”, “abriu-abrieu”, “estiu-estieu” (ací ei bon de mantier era forma “ostieu” coma particularament aranesa)… en benefici d’ua identificacion des parlants qu’encara les rebremben.
E laguens d’aguesti cambis dera lengua era analisi dera transformacion de “Dieu” en “Diu” mereish un reflexion apart. Li dedicaram eth Cimalh que ven.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
La question s'amerita d'èsser pausada mas, me pensi, la cal tractar a diferents nivèls e cal pas tendre cap a una trencadura mentre que, a mon vejaire, cal anar cap a la recèrca de l'unitat dins las causidas ortograficas faitas, quand aquesta unitat se justifica, solide. L'ensemble de l'occitan a tendéncia a confondre, dins la prononciacion, los "iu" (de "riu", per exemple) e los "ieu" de "(Dieu, adieu...) qu'equivaldrián al catalan "iu" e "eu" (riu / Déu). Pels unes, la "regularizacion" se fa cap a "iu" (riu coma *adiu, per ex.); pels autres cap a "ieu" (*rieu com adieu, per ex.). Se la distincion s'es neutralizada -distincion deguda a doas originas etimologicas diferentas (-ivu, d'una part; -eu, d'autra part)- e que, dins l'ensemble occitan, la tendéncia va dins un sens o dins un autre, me sembla que, a l'escrit, cal manténer la distincion (es a dire, riu o arriu, d'un costat; dieu, adieu, sieu, etc., d'un autre). Es pas per çò que l'escrit distinguís entre "ieu" e "iu" que la prononciacion, ela, pòt pas manténer la neutralizacion de l'oposicion.
Aquò dit, me sembla que "abriu" relèva d'un autre fenomèn, ligada, segurament, mas un chic diferent, en relacion amb las prononciacions "fièl, fial, fiòl", "abrièl, abrial, abriòl"... Seriá de gaitar mai en detalh.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari