Istòria d’un vici normatiu contra eth catalan

(Intervencion ena amassada dera Seccion Filologica deth IEC e der IEA-AALO de 17-5-2024)

Era normativizacion, era determinacion dera norma d’emplec dera lengua, ei segurament era foncion mès socializada d’ua Acadèmia de lengua e era que mès facilament compren era poblacion. Er Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana a de díder quines paraules s’accentuen, a on cau escríuer era “h”, quan cau emplegar eth trèma… son subertot qüestions referides ara escritura, però tanben incorpòre aspèctes relacionats damb era prononciacion dera lengua, era fonetica...

Era elaboracion de normatives referides ara lengua occitana ven de luenh, de hè cents d’ans. En aqueri tempsi era lengua ère eth resultat dera transformacion deth latin. Eth producte ère considerat ua lengua degradada, corrupta, sense qualitat, que s’auie degenerat per emplec sociau. Es hèts d’aqueres epòques non son clars, son plens de dobtes... non i auie consciéncia d’ua naua lengua; e es podèrs sabien que se se volien relacionar damb eth pòble, de forma coerenta, auien d’estructurar era comunicacion. En aqueth contèxte sorgic eth fenomen des Trobadors, que s’expandic per tota Occitània e mès enlà. Aguest mes de mai a hèt 700 ans d’aqueri prumèrs Jòcs Floraus en Tolosa. Entà ordenar era lengua, sorgiren tractats de referéncia. Eth prumèr, “Razos de trobar” sus era forma d’elaborar poèmes. Ei atribuït a Ramon Vidal de Besalú, un catalan, que volie hèr conéisher era normativa dera lengua occitana a “cels que no la sabon” e a “cels qe la sabon drecha”. Son es començaments deth sègle XIII. Tanben cau considerar eth manuau “Donatz proensals” deth trobador Uc Faidit o Uc de Sant Circ dera prumèra mitat deth sègle XIII o es “Regles de trobar” de Jofre de Foixà de finaus deth XIII. E “Es Leys d’amors”, ena prumèra mitat deth sègle XIV, un tractat de normativa dera lengua des trobadors, es poèmes des quaus mòstren ua coeréncia normativa.

Damb anades e vengudes ad aqueres normatives mos plaçam ena epòca de Frederic Mistral, que dobtèc ena normativa qu’auie d’emplegar, mès en un procés de socializacion e condicionat subertot peth sòn amic Romanilha, reconeishec es formes classiques però damb veneracion ara lengua francesa e a França. S’inspirèren en Antoine Fabre d’Olivet qu’enes començaments deth XIX, ja proposaue ua normativa unica entà tot eth territòri. Aguesti autors adoptèren ua normativa tradicionau però la voleren que siguesse facilament emplegabla per un francés e la transformèren en ua normativa pròpia: ère era norma dera edat mieja damb adaptacions franceses. Tot aqueth moviment ath torn de Mistral ère eth Felibritge e gaudic d’ua grana expansion.

En aute costat d’Occitània diuèrses organizacions coma era escòla Mondina de Tolosa e era escòla Gaston Febús en Bearn e en Bigorra, damb personalitats destacades coma Simin Palai e Miquèu de Camelat, assomiren era madeisha teoria e instaurèren era normativa deth Felibritge, pr’amor que segontes es autors ei era que milhor permet era expression dera anma; es sues escòles responeren ath principi de subordinacion ath francés. A pròp dera Val d’Aran era Escòlo deras Pireneós, fundada per Bernat Sarrieu, seguie aguesti principis felibres.

Sarrieu auec ua notabla influéncia enes escritors aranesi de començament deth sègle XX. Era Escòlo deras Pireneós, creada en 1905, disposaue d’ua estructura, de publicacions… e d’açò se’n beneficièren es literats aranesi. Eth prumèr d’eri siguec Jusèp Sandaran, en tot publicar era sua prumèra òbra en 1907 (publicada un an abans en ua revista catalana). Aqueth prumèr poèma siguec corregit personaument per Bernat Sarrieu e merquèc ues formes, ua normativa de componentes felibrenques. Sarrieu predicaue, en diuèrsi articles, escrits en francés, que calie ua normativa unica, fondamentada ena lengua classica, dera edat mieja, entà tota Occitània, però escriuie damb normativa felibre.

Era normativa felibre amassa damb influéncies dera norma castelhana e catalana conformauen era norma imprecisa de Sandaran e era forma d’escríuer ena Val d’Aran, damb adaptacionss molt intuitives, que s’alonguec enquiàs ans 80 deth sègle XX. Entretant per tota Occitània auien sorgit contestacions as formes felibres. Per tot eth languedoc e damb expressions en Gasconha e en Provença es escritors que renonciauen as principis felibres e predicauen ua normativa fondamentada en aqueres prumères gramatiques des autors dera edat mieja s’anauen multiplicant. Tot aqueth moviment desboquèc ena Gramatica Occitana, òbra de Loís Alibèrt, publicada en Catalonha en 1935, que siguec era referéncia mès estenuda enes següents ans e enquiàs nòsti dies. Alibèrt, farmaceutic de profession, ère en contacte damb Pompeu Fabra e damb es patricis catalans. Aquera forma d’escríuer se denominèc “classica” pr’amor que se fondamentaue enes classics medievaus. Però en Aran aqueri cambiaments non auien arribat.