Era normalizacion sociau dera lengua occitana d’Aran, enes darrèrs ans, a comportat eth sòn major grau de transformacion. I an auut cambis. Metegam, per exemple, que non se podie/pòt adméter coma normau er emplec dera preposicion “hasta” o “asta”, fòrça estenuda, e producte dera influéncia deth castelhan; cau reconduïr eth sòn emplec; ac cau hèr. Però en aqueth procés de reconduccion, s’eliminèren caracteristiques dera lengua sense ua analisi sufisentament adequada, simplament sigueren cambiades per d’autes que hègen a pèrder era peculiaritat.

Ei eth cas deth demostratiu “lo que”. Siguec eliminat dera lengua formau però se seguic mantenguent ena lengua orau. Se substituïc per “çò que”, que daue un caractèr artificiós ara lengua. Encara aué, quan emplegui “çò que” senti ua cèrta estranhesa, pòc agradiua.

En catalan era forma “lo que” non ei acceptada normativament, però gaudís de substitucions que formen part dera normalitat. Era forma “el que” catalana (que substituís “lo que” demostratiu) mos a portat a hèr ua imitacion: “eth que”, demostratiu, que non ei corrècte. E totun darrèrament la sentem de mès en mès.

Sandaran diguie “lo que per un aute costat”, Maria Pilar Rodríguez emplegaue “lo que pòrten es eréncies”, “lo que non cau”, Jusèp Condò empleguèc “lo que”: “sense saber lo que les passaue”, “se brembèren de lo que les auie passat”, “lo qu’auien de hèr”, “tot lo que pogueren”, “me brembaua de lo que mos a condat”. “non te cau cap pèrder lo de delà”, “lo de mès pesant ac metien en”, “tot lo de tòn qu’ei mèn”... Ena serada literària de Vilac de 1976 se sentec “qué ei lo que mos hè sénter aranesi?”, “lo que mès mos pòt definir”, ”tot lo que se referís ara nòsta riquesa”, “lo que podie cada un”, “lo que solie èster”, “trèir-me lo qu’ère mèn”, “ aurie pogut guanhar mès de lo que guanhaue”… Fermin Pinós escriuie “lo que jamès arribè a considerar”, Paquito des de Bernada diguie ”contenta-te damb lo que Dieu te dongue e viueràs feliç”, Francisco Sabi “lo que te dauen”, Lolita Beso “lo que te digui”, Maria Pilar Busquets “lo que jo voi que tu comprengues” e “lo que cau sajar de trobar”… E atau toti, absolutament toti. En toti aguesti emplecs, en catalan, metem “el que” e tot apariat; en aranés, non podem méter “eth que” e ena actualitat tendim a un forçat “çò que”. Ua auta opcion entar aranés serie emplegar “ce que”, viu der aute costat dera frontèra, de soca pròpia, e que mos rebrembe ath francés.

Coromines en El parlar de la Vall d’Aran, ena prumèra mitat deth XX recuelh en Bossòst “estona-te de lo que te vau a díder” o “jo ac digui pr’amor de saber lo que tu pensaues”, en Vielha “hè lo que volgues”, en Gessa, “ non te cau vantar de lo qu’as!” o “cueda-te de lo de ton”, en Canejan “se vosté sabesse lo que pensi”...

Eth prumèr viatge que apareishec formaument “çò que” ena varianta aranesa ei enes  Nòrmes Ortografiques. E pòc a pòc “lo que” anèc desapareishent.

Coromines explique que “hi ha rastre en aranès de la forma abreujada d’açò, o sigui el neutre, quasi àton çò. “Çò que”, “el que, allò que”, resta en ús limitat, quasi literari…”. Donques era forma “çò que” sonque ère emplegada bèth viatge ena literatura.

Darrèrament non se ve preséncia de “lo que” en cap des Leis deth Parlament de Catalonha ne enes tèxtes deth Conselh Generau d’Aran (auem analisat 30 documents publicats peth Conselh, enes que i a libres de tèxte, literatura...).  Enes Leis deth Parlament apareish 1200 viatges “çò que” e enes 30 tèxtes deth Conselh 600 viatges. Eth tanben corrècte “ce que” sonque 4 viatges enes tèxtes deth Conselh e cap de viatge enes Leis. “Lo que” a desapareishut.

Era gramatica der occitan aranés, era dera Acadèmia aranesa dera lengua occitana, ditz qu’eth demostratiu neutre “çò”, compartís espaci damb “lo” e damb “ce”... Era forma «lo» ei autenticament aranesa... ven dera Edat Mieja”.

Segontes era Acadèmia er emplec de “lo que” demostratiu entre laguens dera correccion.

Auem trobat referéncies sus aguest demostratiu en d’auti parlars occitans: Andre Hourcade ena Grammaire Bearnaise  (1986) recuelh qu’er “article definit [lo] seguit d’ua preposicion o d’un pronòm relatiu jogue un papèr de vertadèr demostratiu”.

Ena “Gramatica de l’occitan estandard”, deth Collègi d’Occitania e dera Acadèmia occitana, elaborada jos era direccion de Florian Vernet,  i a ua nòta qu’admet qu’es demostratius pòden èster remplaçats per “lo”, los”, “la", “las”, deuant “de” o “que”.

Recuelhem enes tèxtes medievaus “Ayssi que pusquiam regnar en quest present segle, en ayssi… pusquiam regnar en lo que es a venir” (Privilègis Concedits pes Reis d’Inglatèrra); n’i a d’auti.

Eth demostratiu “lo que” ère ua caracteristica dera varianta aranesa que non auríem auut de pèrder e qu’auriem d’emplegar ath cant de “çò que”, viua en d’autes variantes.  Era ua per èster ua caracteristica dera varianta aranesa e era auta pera sua correccion occitana.

E se non, coma diderietz “lo que siguí e lo que sò (Fermin Pinós)”? Non ei lo de madeish, damb “çò que”. Non sòne aranés.