Es discrepàncies en qüestions de lengua non son contraprodusentes, tostemp que se fonamenten en ua reflexion e en un debat seriós e que non ataquen era esséncia dera lengua. En occitan es discrepàncies son multiples, e tanben ena sua varianta aranesa.

E açò non ei ua justificacion de toti aqueri que cometen faltes d’ortografia, que, lamentablement, n’i a molti e de tot tipe, e massa soent en documents damb projeccion sociau; non ei lo de madeish ua falta, per descued o per ignorància, qu’ua accion conscienta e volguda, damb fonaments, damb explic. Faltes en occitan aranés se’n cometen fòrça en òbres de tot tipe.

Rebrembi aqueres epòques enes que trabalhàuem documents, libres, destinats ara escòla, as alumnes: repassàuem eth document es viatges que calguesse entà assegurar que non i auesse faltes. Aué semble qu’açò non ei important: apareishen documents de tot tipe, lingüistics, damb volontat normativa, traduccions, panèus publics, òbres literàries, documents administratius, legislatius… a on es faltes ortografiques abonden e en bèri uns damb un preséncia exagerada, de forma qu’invaliden eth document.

Ua falta d’ortografia ei era dera placa deth carrèr “Meddia” de Vielha a on met “Metdia”, Non creigui qu’arrés, aué, age pres aguesta opcion per conviccions lingüistiques; ei que se metec en aqueth moment en que i auie ua reflexion sus quina ère era forma adequada; e a quedat aquiu.

Parlam d’aqueri que conscientament an optat per posicions lingüistiques particulares. Es fautes d’ortografia son podom entara lengua, es opcions lingüistiques li dan vida, encara que non coincidisquen pleament damb es decisions dera autoritat, damb era Acadèmia.

S’en un nivèu mès grafic auem conviscut damb “otèl” en lòc dera normativizada “hotèl” ei pr’amor que cèrti emplegaires dera lengua la preferissen. Apliquen ua línia generau dera eliminacion sistematica dera “h muda”, tot e non èster normativa.

S’era normativizada “cada un/cada ua” encara non a artenhut a convéncer a cèrti emplegaires der aranés, que seguissen emplegant “cadun/cadua”, non ei un problèma grèu dera lengua; ei ua superficialitat. E a mès en aguest cas, aqueri antinorma trobaràn coincidéncies damb d’auti parlars occitans.

Darrèrament n’i comence a auer que s’estimen mès d’escríuer “acieu” que non pas “aciu” en un apropament ara fonetica dera lengua.

Dera madeisha forma que de mès en mès prenem era opcion d’escríuer “Dieu” pr’amor que respon a ua opcion panoccitana e ara fonetica majoritària dera Val d’Aran en lòc dera forma “Diu” que s’auie emplegat, de forma exclusiva e sense motius, enquia ara.

E mos cau méter un cert interès en eliminar er emplec der advèrbi “dejà” de soca francesa e substituïr-lo per “ja” de soca occitanocatalana. Auem un excés de “dejà”.

Auem hèt un emplec exagerat de “revirar” entà referir-mos a “traduïr”. “Revirar-se” ei ua auta causa, ei enfrentar-se, tornar-se contra, reaccionar damb impols… “Traduïr” a un aute significat; Mos cau “revirar” contra era opression, contra era violéncia de tot tipe, contra er abús e era corrupcion. Era màger part des diccionaris occitans de referéncia qu’incorpòren era acepcion “traduïr” entà “revirar”, la presenten en posicions puntuaus, excepcionaus e non pas ena mesura exagerada en que l’emplegam en aguesti moments, tot e qu’ua traduccion, en cèrta forma, ei ua “revirada” contra er originau.

E aguesta non ei una reproduccion deth debat qu’existic hè ans, sus ua lengua (catalan) light, plia de barbarismes que mos conduïe entara acceptacion des anglicismes, contra ua lengua (catalan) heavy damb un purisme extrem. Non defensam era idea de que se mos entenem tot ei vàlid, ne defensam qu’era lengua ei un tresòr sagrat que non cambie, que se manten enes sòns principis immutables. Ne ua postura ne era auta.

N’i a qu’an optat per advèrbi “trop” en lòc deth corrècte “massa”, pr’amor qu’an tendéncia per opcions mès afrancesades e aluenhades deth catalan.

N’i a qu’òpten pera fonetica dera lenga e escriuen “difréncia” en lòc de “diferéncia”, “proposar” en lòc de “prepausar”, “continuar” en lòc de “contunhar”… Era opcion der apropament dera escritura ara prononciacion a auut defensors ath long dera istòria e de totes es lengües. Bernard Shaw demanèc era desaparicion dera ortografia pr’amor que pervertie era prononciacion.

E podem rebrembar a Gabriel García Márquez que diguie que “Yo le ovedesco más a la inspirasión que a la gramática”. E totun, tot e qu’escriuie damb faltes, non publiquèc jamès damb faltes. Es opcions lingüistiques an d’èster possibles en atencion a la creativitat e ara libertat des autors; a Marcel Proust non li agradauen es punts e metie tostemp còmes.

E, simpatizi damb aquera persona qu’a decidit d’escriuer “ennamorar” (de hemna+amor) en lòc de “enamorar”. E tanben damb aqueth qu’a considerat que “mair-sénher” a ua contradiccion de gènere e calerie díder “mair-senhora”, coma “nòsta senhora”. Aguestes decisions non maumeten era lengua, coma ac hèn es faltes ortografiques.