M’arriben informes, estudis e documents sus lengües; n’i a  que non sabi massa d’a on gessen, però se è eth temps, les liegi. N’è recebut un que m’a interessat especiaument. Se titole “Origen i evolució de la llengua catalana” e se subtitole “Els origens del català des de la llengua d’Occitània…”. Eth sòn autor ei Joan Carles Vidal. Non è trobat eth sòn curriculum, e donques non sabi qui ei, però i a ua web ena que penge trabalhs, sus lengues antiques e arqueologia lingüistica, que son ben documentats. È completat es sues opinions damb eth trabalh “Els discursos fundacionals del català” de Francesc Feliu, membre dera seccion filologica deth IEC, especialista en istòria dera lengua, e n’a gessut aguest article.

Parlar dera relacion istorica deth catalan e der occitan, e deth sòn origen, ei tostemp complicat. Aqueri qu’expliquen es sòn origens son persones qu’actuen en foncion des sòns interèssi e per hèt de qu’er occitan e eth catalan non an gaudit d’un Estat que les emparèsse manquen d’ua definicion mès suportada.

En analisar er origen des lengües catalana e occitana (e des autes) è trobat opinions fòrça diuèrses, coma aquera que ditz qu’es aborigens que i auie en començament enes territòris, tanben auien ua lengua, qu’ei era madeisha qu’auem ara damb transformacions ath long deth temps. Tanben auem trobat eth catalan e er occitan coma compausantes d’ua realitat mès grana, coma dialèctes de d’autes lengües; n’i a qu’an justificat qu’èren hilhes deth francés (deth galois). E n’i a qu’an proposat qu’eth sòn origen non ère a compdar deth latin e d’auti que ja existien ena epòca de Babèl o qu’er occitan se ditz d’ “òc” pr’amor qu’en Occitània i auien fòrça auques; s’an elaborat moltes incerteses. “...era teorizacion en un sentit o en un aute ei mès relacionada damb era nacionalitat deth lingüista que non pas damb es pròves aportades” (JCV). I a plantejaments molt marginaus. Non desbrembam, entre es teories mès implantades, aquera de qu’eth catalan e er occitan son lengües galloromaniques (Meyer-Lübke-1925) en tot establir ua distincion entre lengües deth latin dera Gàllia e deth latin iberic, ath que quauqu’uns, tanben, li dan era paternitat deth catalan. Toti eri menspreden era existéncia der espaci occitanoromanic. Ua error intencionada! Mauintencionada!

Eth discors mès important, er egemonic ei qu’es dues lengües son hilhes deth latin. E era mès corroborada, era mès sostenguda ei era que determine qu’era lengua occitana siguec ua lengua prèvia (denominada lemosin, provençau...), gessuda deth latin; er occitan ère iniciaument un latin degradat, corrupte, barbar… qu’es trobadors articulèren ena lengua occitana e d’era en gessec era lengua catalana.

Vidal, explique que, istoricament, lo que definie era lengua deth lòc èren es actes politico-administratius (guèrres, impòsti, vassalhatge…), es contactes religiosi (eth Concili de Tours, en sègle IX, establic de predicar ena lengua deth lòc), es relacions sociaus (hèstes, amassades, romeries…) e es contactes economico-comerciaus (mercats, compres…).

Dempús dera queiguda der impèri roman es ciutats mès importantes exerciren influéncies ath sòn torn e creèren estrets vincles lingüistics. En sègle V eth lideratge de Tarraco, coma gran capitala deth sud, entrèc en desgràcia, pera conquesta visigotica, e es influéncies deth nòrd sigueren mès potentes en tota Catalonha. Barcelona, inicièc un procés de lideratge vèrs er an 900, però sense crear diferéncies lingüistiques destacades. I auie ua estreta relacion dera Catalonha Vielha, Ribagorça, Palhars, Urgelh, Girona, Barcelona, Osona… damb Lengadoc e eth nòrd, Tolosa, Narbona… Formauen era madeisha lengua. Aguestes influéncies lingüistiques sigueren viues enquiath trincament politic definitiu que se produïc, coma a producte deth desastre de Murèth, en tractat de Corbeil (1258).

En tot comparar es gramatiques istoriques deth catalan e der occitan, Vidal afirme qu’enquiara signatura deth tractat eth catalan ère ua varianta der occitan. A raïtz der acòrd se talhèren es relacions politico-sociaus entre eth nòrd e eth sud e donques es possibibilitats de qu’es innauacions lingüistiques  occitanes passèssen ath catalan, qu’inicièc un camin en plena autonomia, damb centre en Barcelona.

Pendent quauqui sègles eth bloc lingüistic catalan evolucionèc en constanta relacion damb eth blòc occitan e non se produïren granes diferéncies, enquiath trincament definitiu en que i auec un “Suau procés de separacion, dominat prumèr per un silènci espés, dempús consagrat peth plen divòrci des dus projèctes culturaus e politics” (Rafanell, 2006).

Concludís Vidal qu’eth catalan e er occitan coma lengües independentes neisheren er 11 de mai de 1258 (Tractat de Corbeil) maugrat que coma rebrembre Feliu, en tot citar Grandia Soler (1901) “Preguntar en quin sigle la llengua catalana es presenta en sòn ésser peculiar es igual que preguntar a un òme quin dia es va fer gran… El poble que la fa aparèixer no ho adverteix pas ell matex”.