Marcelle Delpastre, Saumes pagans, «Lo cantic noveu» Nòtas sus lo poèma XVIII, paginas 57 a 59 de l’edicion dau chamin de Sent Jaume, 1999.

Marcela Delpastre es una autritz originala per lo sieu percors d’agricultritz e d’escrivana, en lenga occitana a mai. A travèrs la sieu escritura, parla de subjèctes ligats als sentiments, a l’espaci, d’un biais a ligar religion a la natura, los elements geopoetics amb las emocions dals òmes qu’i vivon.

Dins lo recuelh Saumes pagans, lo poèma “Cantic noveu” ressona amb un vocabulari religiós, lo mòt «cantic» fa pensar a Saume. Un cantic es un poèma o un cant d’accion de gràcias o un cant religiós. «Noveu» fa pensar a una creacion, una rompeüra o lo despassament dal cantic, coma lo destacament dal sens original de cantic.

Tanben, la tonalitat sensuala d’aquel poèma fa pensar al Cantic dals cantics, de poèmas, de cants d’amor alternats entre una frema e un òme que pilhan a testimòni d’autras personas e d’elements de la natura. Es l’un dals libres de la Bíblia mai poetics, qu’i pensam quora vesèm mai lo títol dal poèma “Cantic noveu”. Lo Cantic dals cantics es d’alhors un tèxt de còups vist coma marginal dins la Bíblia.

Se polèm demandar en qué l’escritura dal poèma “Cantic noveu” es inspiraia dal cristianisme amb d’individús actors dal poèma a l’identitat brolhaia?

De’n primier, anam veire lo rapòrt entre l’autritz, “l’òme” e la “frema”. Dins un segond temps anam veire las semblanças dals personatges amb los elements de la natura. E dins un tèrç temps anam veire la sensualitat desgatjaia dal poèma.

De’n primier, anam veire lo rapòrt entre l’autritz, “l’òme” e la “frema”.

Se anam veire un ritme mes en òbra, veirem d’un autre costat un besonh de dire o de cantar e veirem mai, d’un darrier latz, un universal infinit.

I es un ritme dins aquel poèma, amb un juec de repeticions. Pensam ja a las ocurréncias de la “femna [...] chanta” tres còups, qu’es al començament de paragrafes que parlan de l’òme, coma un ritme de vai e ven entre los dos. Fa coma una liturgia de cant de messa, amb de coblets e de recants. L’autritz per començar sembla ren s’indentificar a la frema. Pareisse èstre un modèl general de feminitat o alora mai coma una categoria mai superiora, coma una divessa?

Sembla d’i aver un besonh de dire o mai de cantar aquel rapòrt entre l’òme e la frema. I es una precision que l’autritz s’intègra dins aquel esquèma e se mete alora de dire “Te chantarai, mon òme, un cantic noveu” e mai luenh “chantarai per se un cantic noveu”. Estent qu’etimologicament un cantic, ven de cant, perqué se canta coma resson amb los sieus dires “chantarai” e fa pensar tanben al mòt saume, que salmodiar es cantar.

I es coma un universal infinit, dins la descripcion dal rapòrt entre un òme e una frema, entre doas personas dins una cobla. Una situacion pron generala, universala e que tòca quasi cadun mas extremament poetica, coma o descriu l’autritz. A la fin dal poèma i es coma una impossibla fin “Coma m’aplantariá?”, dal temps que lo poèma s’acaba, e mai un simbòl d’un renovelament etèrn “Chante un cantic noveu”.

Dins un segond temps anam veire las semblanças dals personatges amb los elements de la natura.

Se parla dals personatges coma parts de la natura, de tèrra, cèl e aiga. Après i es una descripcion dal temps que passa amb los òmes. E enfin i es una preséncia de Natura esperitala, quasi divina o divina.

Amb la descripcion dals personatges coma parts de la natura, de tèrra, cèl e aiga, i es mai una impression de moviment quora l’autritz parla de l’ “Aiga viventa”, de la “claror de l’estiala”, “flor dau vent” per parlar de l’accion de la cobla dal tèxt.

I es una descripcion dal temps que passa, un ritme de las sasons. Lo poèma parla d’una consequéncia, d’una finalitat coma per recoltar amb la mencion de «las meissons» pi mai luenh de “desjà las meissons se levan”. La poetessa descriu la color dal mes après las meissons ansin “lo fuec dau mes d’aost”. Coma per parlar de l’après meissons tanben. Coma per parlar de la naissença de qualqua ren, d’un amor de fuec o d’un enfant?

I es mai una preséncia de Natura esperitala, quasi divina o divina coma o pensa Laurenç Alibèrt dins un recent article. Lo “solelh subronda” es coma un Dieu de la natura amb d’autres astres, amb la «claror de l’estiala» al principi dal tèxt e la «luna clara» descricha après. La mencion benlèu de “tapís d’Orient” es aquí per far un clinh d’uelh als temps biblics que se passan a l’origina dins lo Pròche Orient, que sabèm que l’autritz es agüa influenciaia per los tèxtes liturgics o alora es una tòca d’exotisme?

En ligason amb aquò anam veire la sensualitat degatjaia dal poèma.

Dins un tèrç temps anam veire la sensualitat degatjaia dal poèma.

Se vei de’n primier la question de «l’amor», en seguia se vei que los cinc senses son en accion. E enfin que la calor es important.

Polèm remarcar per començar, las ocurréncias dal mòt “amant”, la sensualitat es fòrta tanben amb las parts dal còrs “Los uelhs”, “lo braç”. “Gòrja”, “dets”, “quela erba”. Fa resson amb d’autres poèmas «L’amor», «L’amor rei», «Dròlla de mon plaser». De notar en particular per “ma jauta”, “son espatla” lo ròtle interessant dals possessius per dire la reciprocitat de la descripcions dals còrses dins ce que polèm pensar èstre una cobla amorosa. Contunha “mon còr” pi “ton còr”, coma una recipròca.

Los cinc senses son en accion. Veire amb “uelhs”, ausir amb “Auve”, tocar amb “çuepe”.

I es tanben la repeticion de la lutz amb «La peu de mon amant lusíscoma lo vent » e «La peu de mon amant lusíscoma l’estanh », es coma una estàtua. Es benlèu renforçat per «luna clara». En far pensar a un astre, coma avèm ja vist avans amb lo costat divin. E faguent pensar al solelh e la luna coma simbòl dals dos sèxes, mas aquí inversats.

Las sensasions son presentas mas en particular i es tanben una recurréncia dal tèrm de “chalor”, dins la repeticion de «la chalor de mon amant», “lo fuec dau mes d’aust”. Coma o avèm ja vist, lo païsatge descrich parla dal «solelh [que] subronda». Liegèm mai «mon sang e ma chalor», que fa resson a la sang –qu’es cauda per esséncia- ja repetaia precedentament dins lo tèxt e mai fa resson dins l’avans darriera linha «la rauba de flamba». Coma un embrasament final.

Per conclure, polèm ben pensar que Marcela Delpastre dins lo poèma “Cantic noveu” s’es inspiraia dal cristianisme amb d’individús actors dal poèma a l’identitat brolhaia.

Los sentiments son ligats a l’espaci, d’un biais a ligar religion a la natura, coma Marcela Delpastre o a viscut al quotidian dins los camps tot en creire en Dieu e anar a la messa, los elements geopoetics amb las emocions dals òmes qu’i vivon, dins una natura umanizaia e benlèu divina.

Lo rapòrt entre l’autritz, “l’òme” e la “frema” es menat dins un juec que laissa la libertat de se metre a la plaça de cada actor dal poèma. De mai, las semblanças dals personatges amb los elements de la natura son emblematicas de la poesia delpastrenca. Lo tot es cargat amb gaubi d’una sensualitat delòng dal poèma amb una conclusion calorosa, e mai de fuec, coma un fuec d’artifici, après la recòlta facha amb las meissons, es temps de profechar. Es un poèma emblematic dal recuelh.