Marcelle Delpastre, Saumes pagans, «Queu país» Nòtas sus los vèrses de «Anei vers queu país, li parlei dins sa lenga» fins a la fin dau poèma: «Queu país qu’escopís dins lo nas d’aquilhs que lo chantan». (paginas 17 a 19 de l’edicion, dau chamin de Sent Jaume, 1999).

Marcela Delpastre es naissua a Germont sus la comuna dau Chambaret dins Lemosin, en lo departament de Corresa al començament dal sègle XX. Es dins un environament campanhòl. Après un percors d’estudi, tornaia al país per trabalhar a la fèrma familiala, coma totplen de joves demorats per ajuar los parents, va consacrar de temps per escriure en occitan coma en francés, de nòvas coma de poèmas. La sieu escritura es marcaia per lo luec ont viuguèt. Es una frema d’una civilizacion rurala, un territòri e un país amb loqual l’autritz a una relacion quasi organica.

Coma elements linguistics importants, sa maire parlava occitan e lo paire parlava francés, èra jova dins una situacion de bilingüisme de fach. La sieu relacion a la lectura importanta tanben, publica dins divèrsas revistas Lemouzi, Lo Leberaubre. La primiera òbra en occitan de Delpastre fuguèt La lenga que tant me platz e d’autres títols seguents parlan de “queu país” coma Lo Chamin de terra.

En 1974 los Saumes pagans pareissèron dins la colleccion Messatges de l’Institut d’Estudis Occitans. Es aquel recuelh de poèmas que la faguet verament conóisser dins lo monde literari occitan. Dins lo tèrç “Saume pagan” d’aquest recuelh, a la chifra simbolica de tres e coma en introduccion dal recuelh, l’autritz parla coma en negatiu d’una pellicula fòto dal sieu trabalh etnografic, de l’ensòm, dal sòm e de la mòrt dal luec de lenga, de memòria e de civilizacion. La sieu soleta designacion es «queu país». La persona que parla o canta dins la lenga es vengüa estrangiera dal dedins per repilhar l’expression de Joan Larzac. Es sustot depositària d’una cultura mespresaia e folclorizaia, cambiaia al ridicul e a l’umiliacion, per las sieus pròpras mainaias.

Se polèm demandar coma Marcela Delpastre parla d’aquel país?

Dins un primier temps anam veire l’expression d’un país personificat e dins un segond temps un país que va cambiar, coma a un ponch de bassacula.

Dins lo biais d’escriure de Marcela Delpastre, i es l’expression d’un país personificat, coma viu.

Vesèm de’n primier un país personificat e après vesèm la fusion amb lo país, real e mental.

Lo país es coma un membre de la familha, coma dins lo sieu arbre genealogic.

L’autritz s’adreiça al país coma a una persona que li ditz de tu.

A partir dal país personificat o umanizat, i es coma una fusion entre l’autritz e lo país.

La fusion amb aquest país se fa coma sensa separacion, es un “autre ieu-mesme”.

Es real perqué la natura es los luecs de vita dals òmes.

Es mental perqué es un país mental, una ànima, “arma” e benlèu pantaisat o al mens en decalatge amb la realitat de l’autritz que descriu.

De la fusion amb lo país, se vei alora una descripcion dal sieu “comportament”.

Dins lo biais d’escriure de Marcela Delpastre, i es egalament un país arrestat, un país que va cambiar, coma dins un ponch de bassacula.

Vesèm de’n primier un país coma una persona endurmia, e dins un segond temps un país que se drevelharà o benlèu que non, coma al ponch de bassacula devèrs la vita o la mòrt.

Aquest país es coma una persona arrestaia o endurmia. Se vei amb las ocurréncias dal camp lexical ligat, las formas dals vèrbes “desvelhar” e “durmir”.

L’usatge de la frasa imperativa redoblaia “Desvelha-te!” e de las questions “Quant d’autres an cridat davant ieu?” e a la fin dal meme paragraf “Es-quò que duerme?

L’autritz se demanda, s’aquest país se drevelharà. Se vei coma una bassacula devèrs la vita o la mòrt.

Parla dal sòm coma de la mòrt d’un biais pron recurrent “los pus ancians mòrts”, “l’armada daus mòrts”.

I es una reculaia de l’autritz que parlava primier a aquest país en li dire de tu. Coma soleta que vei aquò. Pi coma alassaia, passa a una demostracion d’afectivitat reducha amb la descripcion dal país en ne’n parlar a la tèrça persona.

Dins aquest Saume pagan, Marcela Delpastre parla d’aquel país d’un país personificat e vei que lo país qu’i resta, va cambiar, coma a un ponch de bassacula. Lo sieu ròtle se vei d’autant que l’autritz es implicaia, amb la sieu òbra d’etnografa. La reculaia de la lenga, de la vita campanhòla, dals dires e de las istòrias dal país.

Mas subretot coma escrivana es actritz de la lenga occitan de Lemosin. Pròva la vita de la lenga nòstra, per la sieu produccion coma lo contengut. Presenta una perspectiva non solament de dignificacion, que se vei dins lo respècte dal país coma lo respècte de la Natura, mas tanben d’avenir que mòstra que dal local se va a l’universal, sensa l’opausar al francés, “granda” lenga, o a la cultura uniformizaia que s’implanta dins aquels premicis de la mondializacion.